Col·loqui Robèrt Lafont amb motiu de la traducció de Joan-Lluís Lluís

Aquest mes hem tingut el privilegi de poder assistir al col·loqui, organitzat pel CAOC, entre l'escriptor Joan Lluís Lluís i el professor Jaume Figueras a la llibreria Ona, amb motiu del centenari del naixement de Robert Lafont.

Aquí teniu la gravació que en va fer el CAOC, Escolteu-lo bé, sempre s'aprenen coses, sobretot quan els ponents fan gala de la seva sapiència i la seva senzillesa, amb uns tocs d'ironia i humor que sempre s'agraeix.

La xerrada fou força interessant. El tema, la traducció al català del llibre de Robert Lafont "L'illa dels Immortals". Creieu que val la pena llegir-lo. Jo encara no ho he fet, però ja el tinc fent cua amb els llibres que haig de llegir. Si el podeu llegir en occità, millor que millor!; però, si no, en teniu la traducció que n'ha fet el Josep Lluís Lluís, un escriptor nord-català que ha defensat l'ús integral de la llengua catalana en tots els àmbits de la nostra vida i ens ha demanat als catalans del sud, que, si us plau, no defallim i utilitzem l'idioma tal com fan els parlants de qualsevol idioma, que el respecte i l'educació també ens els mereixem en català i pel català. La nostra és una lluita llarga i complicada, perquè lluitem amb els de fora i els de dins del país, amb els lingüistes i amb els polítics, amb la gent a qui els costen els idiomes i amb la gent que no volem canviar el seu dins aquesta pell de brau. 

I tal dia com avui, és bo reivindicar altre cop, i no pas per darrera vegada, la nostra existència com a poble, agermanats amb tots els pobles d'aquesta terra; una manera de ser presents al món, de fer història, de cultura i d'expressar el pensament.

Així sia!

Santa Margarida de Cabagés

Antic poble de Santa Margarida de Cabagés o, antigament, Cap de Ges, la capçalera del riu i la vall del Ges.

Un indret situat a prop de Vidrà al que s'hi arriba des de la Collada de Collfred on es poden deixar els cotxes, després de prendre un esmorzar a Vidrà i passar pel bonic lloc de Ciuret. Una sortida pensada per la tardor que aquest any tardarà a arribar si pensem en el temps estiuenc que encara tenim a hores d'ara del mes d'octubre.

Tenim sort que la pista és ombrejada i fa de bon pujar, a poc a poc, que el camí convida a xerrar o a anar callat gaudint del paisatge. La humitat del terreny es fa notar i a mesura que va passant el matí va calant més. Les ulleres rellisquen del nas i s'entelen; sort dels pantalons curts que fan que les cames transpirin.

Un cop acabada la pista, un corriol ens fa fer una petita grimpada entre rocs i escaletes per agafar-nos, tot fent les concebudes reverències a qui ens vol ajudar a donar-nos la mà. Talment, sembla que ens vulguem fer perdonar d'alguna cosa amb aquestes genuflexions. Ja és ben bé que l'art de la fotografia és l'art de l'engany i canvia les coses segons la perspectiva de qui la fa. Però el tema ha estat motiu de bromes i riures quan ho veiem a casa. 

El corriol ens deixa en un prat cobert de fulles seques com una estora, unes fulles de faig que encara verdegen i que, al mig, ens deixen veure l'ermita petita i senzilla de Santa Magdalena de Cambrils. El lloc és encantador. L'ermita és oberta i penetrem a l'interior per veure la santa i estar una mica més frescs. A fora, el pedrís ens serveix per beure i menjar quelcom i agafar forces després de la pujada. La tanquem amb cura abans de marxar i el camí, encara amb un espès fullam marronós, comença a davallar. Cal vigilar ja que la humitat de les fulles seques el fa una mica relliscós. La caminada sota els arbres és d'un goig indescriptible: pau, calma, algunes veus nostres de tant en tant. 

Assaborim aquest plaer de la natura que ens envolta fins a arribar al Coll de la Creu de l'Espinal. Si continuéssim recte aniríem fins al Castell de Milany tot carenejant en un terreny ondulat de pujades i baixades. Tanmateix, ho deixem per a més endavant i seguim la pista avall. El paisatge es va transformant a poc a poc i a mesura que baixem el bosc es va esclarint i les ombres escassegen més. Hem deixat la zona més humida i ara ens toca una mica més de sequedat i de sol.

Sempre baixant per pista arribem a una zona on els diferents tracs que portem, tot i ser el mateix itinerari, ens diu en coses diferents per aquells miracles de la ciència. Mentre a alguns els marca pista, a d'altres els fa saltar pel dret. Tardem una estona a posar-nos d'acord; la talada d'arbres i les restes deixades pel camí ens ho fan més difícil. Així i tot, decidim seguir la pista que fa una mica més de volta, però sembla més segura i arribem al nostre objectiu: Santa Margarida de Cabagés.

Una ermita enlairada dalt d'un turó per on han passat una munió de vaques i han deixat els seus rastres ben visibles. El paisatge s'ha obert, el dia és magnífic. Sota l'ermita l'única casa habitada dels voltants, Can Pujol, on hi viu el Patxi, que, per cert, no veiem enlloc.

Santa Margarida va ser una unitat de població fins que va quedar annexionada a Vidrà. Una població dispersa de masos i masies que vivien del bosc, dels ramats i l'agricultura i dels que ja no en queda gairebé res. Un lloc idíl·lic si no fos pels excrements del ramat de les vaques, que no veiem. però que deixen sentir la seva presència ben palpable.

No ens podem imaginar avui en dia com devia ser la vida per aquests paratges. Sabem que la llum no va arribar-hi fins als anys vuitanta del darrere segle, no hi havia aigua corrent i quedaven aïllats moltes vegades per la neu o el temps de tempesta, allò que enyorem avui en dia i no sabem si tornarem a veure i viure. Als masos hi vivien totes les generacions possibles d'una família conjuntament amb el bestiar, estaven obligats a autoabastir-se per sobreviure, els camins eren infernals... i, així i tot, des d'aquí, anaven a mercat a Olot!

L'església es va restaurar als anys setanta i fins fa dos anys encara hi deien missa l'Onze de Setembre seguida d'una costellada als plans d'en Pujol i després la van continuar al nucli de Ciuret. S'hi havia d'estar bé aquí, si ens ho mirem amb ulls d'excursionistes que volen fugir del tràfec de la ciutat, amb aquesta verdor i aquest cel serè.

Però no ens hi podem quedar tota la tarda i emprenem la marxa cap a la collada de Collfred on hem deixat els cotxes, tot passant per la masia de Fontcoberta, sola enmig dels prats i el faig de Fontcoberta, mig tocat pels llamps. Les vaques, ara sí, ens fan una ullada i arribem a l'aparcament en el caient d'una tarda serena i d'una temperatura, ara sí, agradable.

"De seguida em venen al cap la seguretat i la confiança que transmeten les coses que persisteixen en el temps, com es converteixen en símbols que, d'alguna manera, el vencen: els arbres centenaris, les pedres de l'ermita, els pobles amb memòria..." (Miquel Martín, al llibre "Pobles oblidats de Catalunya", Editorial Sidillà)

Per camins de carlins i liberals: Tortellà

Una ruta històrica. Una batalla famosa amb un general carlí famós: l'incendi i saqueig de la població de Tortellà per les forces carlines els dies compresos entre el 21 i el 23 d'agost de l'any 1873, en el curs de la tercera guerra carlina.

Avui, però, l'incendi en els nostres rostres el proporciona el sol i la calor que encara patim just començat  el mes d'octubre. Una calor que no ens ha fet anar enrere, tot i que hem començat la sortida perdent un dels capitans experts de la colla. 

—Ei!, para!, que l'Albert s'ha perdut!

—L'Albert? No pot ser! Si no hi ha cap trencant!

Res, la cosa no ha passat d'un anecdòtic incident amb el que ens hem posat les mans al cap, alguns amb sorpresa total, altres amb cara de malestar. A veure si no arribarem a temps de la batalla si ja perdem l'exèrcit només de fer quatre passes!

Però hem pogut continuar endavant i seguir pujant un cop recuperat el desertor gràcies al guarda que tanca la columna de voluntaris. I així, entre pistes polsoses i solanes, hem anat avançant cap al nostre primer objectiu: Sant Martí de Sales de Llierca. En un turonet, envoltat de cases d'estiueig i dues figueres a la part posterior de l'església, amb l'ajuntament al costat, els poders fàctics sempre a prop, avui obert per ser dijous, trobem aquest edifici del segle XVII amb façana barroca, en un paratge ben bonic. L'església de Sant Martí de Sales representa el nucli central del
dispersat poble del mateix nom i està situada a poca distància del poble
de Tortellà en direcció a llevant. En la documentació antiga figura com a Sant Martí de Cabissono (1228) o
Cabissono sive de Sales (1362), nom que correspon probablement a un mas
(desaparegut) proper a la riera de Juià, avui ben seca, on hi
hagué, també probablement, el primitiu edifici. La població celebra la
festa major de Sant Martí, que s’escau pel novembre i sabem que la setmana primera de novembre hi fan un aplec: ai las, hem arribat massa d'hora!

Continuem pujant sota el sol i amb la humitat rajant per la cara, les ulleres relliscant del nas (dels que en portem, és clar!), els barrets tapant-nos la closca i pensant en els soldats que, potser, feren aquest camí en ple mes d'agost. I per fer-nos patir un xic més, el trac que avui va tan bé, ens vol fer agafar una pista que ens estalviaria una volta de carretera, però, que la gent del mas ha tancat amb pany i forrellat, tal com comprovem i no ens queda més remei que voltar caminant per l'asfalt. Però, la generala, continua endavant, sense mandra encara que amb el cap escalfat!

I conquerim el castell!

El castell de Sales, amb habitant inclòs! És situat al cim d'un turó, als contraforts de les muntanyes
d'Entreperes i des d'aquest punt s'hi observa tot el riberal del riu Fluvià. La baronia de Sales va ser creada al segle X pel comte de Besalú i bisbe de Girona Miró Bonfill a favor d'Oriol, un dels seus fidels vassalls l'any 979. El Castell de Sales és sens dubte el referent històric més important del
poble. El Castell fou cap d’una Baronia que a més del poble de Sales
(inclou Sadernes, Gitarriu, St. Grau d’Entreperes i Monteià) comprenia
els pobles de Tortellà, Argelaguer i Palau de Montagut.

Hi trobem el seu propietari que no ens explica gairebé res, atrafegat com està comprovant que som gent de bé, una barreja de carlins i liberals. Arrecerats a l'ombra llegim un tros del dietari que va escriure Marià Vayreda sobre la seva intervenció a la guerra carlina sota les ordres del General Francesc Savalls i Massot: un exèrcit tan ben format com el nostre d'avui, encara que nosaltres no traginem cap canó ni muntem cap cavall xacrós! I com que no volem afusellar ningú (com tenia per bé fer-ho el Savalls aquest més tocat per la tramuntana que per l'ordre de les normes), ens encaminem cap a Tortellà.

Passem pels carrers de la vila i admirem els fanals cullera: poble de culleraires, ens expliquen les vianants. Anem a parar a l'església. La mateixa que va aixoplugar els afectats per l'incendi dels carlins que s'ensenyoriren de la població, comandats pel nostre i nostrat general. Tortellà era llavors una vila d'uns mil cinc-cents habitants, la principal via d'accés als engorjats de l'Alta Garrotxa i, per tant, dels passos pirinencs més propers. Així mateix, era una vila de marcat caràcter liberal, potser propiciat pels nombrosos contactes comercials que comportava el comerç de l'artesania del boix i dels productes tèxtils (la Viquipèdia no en diu res de les culleres). Un altre fet destacable a l'hora de cercar les causes de l'atac carlí era que Tortellà comptava amb una destacada unitat de Voluntaris de la República, anomenats sipaios pels carlins, famosos per la seva temeritat, crueltat i molt odiats pels seus adversaris. Això els perdé i els carlins trobaren bé descarregar el foc contra la població que es refugià a l'església.

"Les forces de l'Infant Alfons i la seva muller Maria de les Neus, combinades amb les de Savalls i el seu lloctinent Auguet, que el 20 d'agost es trobaven a Ripoll, van traslladar-se a la Garrotxa, per Vallfogona i coll de Canes, aprofitant la nit, per arribar a Tortellà a l'entrada de fosc del dia 21, després d'haver reposat durant unes hores a Riudaura. De seguida van envoltar la població i començà la lluita pels carrers del poble. Davant l'escomesa dels carlins, unes quantes desenes de voluntaris i veïns es tancaren a l'església del poble. Durant la nit continuaren les batusses, però fou l'endemà quan s'acarnissà més el setge a l'església, on seguien resistint els defensors. Els carlins comminaren a la rendició dels seus defensors, però aquests la rebutjaren. Davant d'això, decidiren incendiar el poble, el qual cremà durant dos dies". (Extret de Viquipèdia)

Vaja, vaja, amb el nostre general! I això que no veié les culleres dels fanals ni a les portes de les cases que, algunes de nosaltres, hem confós amb cases d'acolluda per donar ranxo a la tropa. 

Deixem la població després de comprar alguna botifarra de Tortellà i anem decidits a "entrar en batalla". Arribats al Camp dels Carlins dividim les nostres forces (això que no està mai ben vist) i entrem a la descàrrega del que ara deu ser un camp de patates. Els cavalls renillen, el fang de les darreres pluges queda enganxat a les seves peülles, els sabres volen per sobre els caps dels soldats (i dels que no ho són). Algú espera fer una heroïcitat mentre el nostre general caça guatlles. Després d'uns minuts de revolta ens adonem que tots som amics, que han passat uns quants anys i que els carlins estan enterrats a França.

Fem la fotografia de la reconciliació i reprenem la marxa.

Marxa una mica accidentada tot buscant un túnel que ens deixi travessar la carretera i l'autovia, aquest nus de comunicacions que, gairebé segur, ni els carlins ni els liberals hagueren de travessar. Després de mirar-nos bé la baixada relliscadissa i de trobar una alternativa per baixar més còmodament sense cavalls, aconseguim reunir-nos a l'altre costat i ens arribem a les barraques d'en Garrell.

Un paratge ben curiós que no existia en temps dels nostres carlins. Obra d'enginyeria no sabem si feta per algun carlí o liberal tardà. Una mica abandonat, amb la presumpció que caigués aigua pels saltants de les pedres (presumpció, és clar, perquè tot està ben sec). I com un exèrcit ben entrenat, ens disposem al menjar de ranxo (sense culleres) i per acabar un passeig per les coves d'aquest Garrell tossut que descansa prop d'Argelaguer.

I per acabar un brindis per la batalla guanyada a la calor i a la persona que no s'ha tornat a perdre en tot el camí.

—Tot ha anat bé, eh, general!

—Sí, vès! El primer dia de general i ja se me n'ha perdut un només de començar!

Caminant amb J.V.Foix i Pere Calders

 Iniciem una nova temporada del cicle Caminant amb lletres del CEC. I, a fe!, que no se'ns acaben els autors i autores, sigui novel·listes o poetes, que volem seguir per la geografia catalana. És a dir, en tenim més que no volem!

Avui, com ha dit algú, dos pesos pesants de la literatura catalana: en J.V. Foix i en Pere Calders; en Pere Calders i en J.V. Foix. Pels dos llocs on van estiuejar i on es van enamorar d'aquests racons de la costa catalana que, ara, n'estem segurs, trobarien tan canviada! Un contista, tot i que també va fer novel·les, i un poeta, tot i que va escriure textos preciosos en prosa. Crec jo que amb un mateix denominador comú: el sarcasme, la ironia, l'humor; uns textos, sembla a cop d'ull, fàcils de llegir, però, si hi pares esment, amb una dificultat afegida de riquesa de llenguatge, de vocabulari, de construcció gramatical  i de pensament, en definitiva.

Hem iniciat la ruta al monòlit dedicat a Pere Calders a Llançà, allà on reposen les seves cendres per voluntat pròpia, prop de la mar Mediterrània, acotxat per les ones que van poder unir dos mars, el Mediterrani i l'Atlàntic, quan fou necessari i per força exiliar-se mar enllà, on deien (i diuen!) que la gent és més culta i feliç. Un món que uní Mèxic i Catalunya, sempre amb aquell esperit d'enyorança que va fer que les seves cendres reposessin allà on va triar en Calders acabar els seus dies. I d'aquí, si n'hi ha, cap al cel, on ens espera pacientment a nosaltres, pobres homes i dones de fang i de carn.

Hem continuat caminant pel passeig de ronda cap a Port de la Selva. Un passeig ja molt endreçat on ens hem sentit malament de desitjar la mort d'un veí pesat (com cadascú de nosaltres, segur, ha tingut); on hem anat a cal metge per a que ens tragués un barret que se'ns ha encastat al cap i hem maldat per reclamar una correcció del nostre escrit que la "màquina-ordinador-processador de textos" ens feia fer malament (que m'ho diguin a mi, que el ditet al mòbil i la dislèxia de l'ordinador m'acompanyen cada vegada més!). Tant de bo ens atrevíssim ara a demandar les màquines o els dits que ens fan fer barbarismes castellanitzats (aviat anglesos!) de la nostra parla! És un goig seguir l'escrit dels contes d'en Calders; és un goig llegir-lo, és un goig escoltar-lo! La ironia que respon a unes idees i uns plantejaments molt clars sobre l'espècie humana, unes històries fantàstiques tretes de qualsevol motiu d'una realitat quotidiana que ens han fet caminar amb un somriure als llavis i amb unes reflexions al pensament.

Hem caminat a gust seguint el passeig planer, cada cop amb més sol i més calor. 

Sabeu aquell que diu que era una vegada un home i una dona que caminaven sota el sol i el sol se'ls va ficar al cap?; maldaven per treure'l del cervell i no podien; ho van provar tot, tot! Parlant de tu a tu amb el sol: ei, noi!, a veure si marxes una estoneta, que si no, cridarem un núvol que et passi pel davant! I el sol no en feia cas. Ei, noi!, cridarem la pluja que tot ho amara i et veuràs obligat a fondre't com si es tractés d'un glaçó. I el sol, no en feu cas. Ep, noi!, ens enclastarem tots un barret i unes ulleres fosques i traurem el sant de l'altar major per cridar la pluja i et farem desaparèixer! I el sol continuava allà. I allí va continuar mentre vam descansar una estona al far. Ep, noi!, mira que canviarem d'escriptor! I vam canviar; i vam començar a llegir poemes d'en Foix, a veure si el sol i la calor que es començava a sentir se'n volia anar una estoneta. Però, el sol continuava allà.

Hem travessat el Port amb l'objectiu d'arribar a Cala Fornells, però la calor i el sol no ens han deixat. I, ja d'esma, hem parat a Cala Tamariua. I ens hem banyat! A veure si així, la calor i el sol ens feien cas!

Ens hem vist obligats i obligades a arrecerar-nos a l'ombra d'unes pedres que no en tenien gaire d'ombra, que el sol les castigava. Hem aguantat la mullena de sol que tenen altra gent que creu que són sols a la platja en un dijous de setembre de calor i sol. Hem menjat i begut sota el sol. Ens hem banyat i remullat els peus amb el sol al cap i hem fet el camí de tornada sota un sol que en diuen de justícia. Però, l'hem guanyat! El sol s'ha retirat un xic dels nostres caps mentre voltàvem pel Port de la Selva amb en Foix i l'hem fet desaparèixer una estona quan hem entrat a l'església, sola a aquestes hores de la tarda, per admirar nosaltres sols, un altar modern amb uns vitralls que s'amaguen del sol.

Caminant pels carrers estrets, amb una llenca de sol, ens hem parat davant la casa d'estiueig d'en Foix. Que ens hem vist desaparèixer nosaltres mateixos, després d'un bany de tintoreria. "—Mare!, m'he vist desaparèixer per la cantonada"!

Un xic espantats, i encara amb sol, hem fet una parada al Cafè de la Marina; això sí, sota l'ombra i amb una cervesa a les mans i una bossa de patates Coromines de Badalona que ha viatjat en un cotxe d'anades i tornades sota el sol!

I, sabeu com s'acaba el conte del sol?

Doncs: l'hem deixat ben sol al sol!

"És quan dormo que hi veig clar,

cobert d'algues, or i escata..."

La Tossa Pelada per la muntanya de l'Arp

Avui una excursió considerada d'alta muntanya. Una alta muntanya propera, entre el Cadí i la Serra de Port del Comte, amb una varietat paisatgística segons el vessant per on camineu. Amb unes vistes de 360 graus tot al voltant, des dels Montsec fins a les muntanyes andorranes i la Cerdanya.

La ruta comença al pàrquing de l'estació d'esquí nòrdic de Tuixén-La Vansa, una estació familiar i de bon fer amb esquís o raquetes quan la neu és generosa.

Ens dirigim per la pista que porta primer al Refugi de l'Arp, un mirador sobre la Vall de La Vansa i el Cadí i anem caminant en un dia de núvols i sol que no acaba de decidir-se. L'arribada al prat i refugi de Sangonelles sempre m'ha agradat; la vista s'eixampla, el refugi enmig de l'herbei —ara groc després d'aquesta estiuada calorosa— com si fos una cabaneta dels Alps i el camí que segueix al nostre davant. Sempre l'he vist com una postal, tant a l'hivern amb neu com a la primavera amb l'herba ben verda o al caient de la tardor amb aquest groguenc que espera pacientment una mica de pluja.

Continuem ja pujant suaument entre pins roigs i avets i passem la Font del Diumenge ben barrada amb grosses pedres per tal que el bestiar no la faci malbé. Arribem al Prat i la font de Casalí, una font construïda igual que l'anterior i amb les pedrotes al davant, que si bé impedeixen les restes de les vaques, també la mantenen allunyada dels vianants. A partir d'aquí comença un corriol amb arrels a terra i pinyes soltes fins a sortir al Planell de les Collades. L'herba alta, altíssima, ajaçada ja i cansada de l'estiu, es converteix en un tou suau pels nostres peus i botes. I acabem de remuntar fins al fons de la Canal, admirant ja l'altra vessant de muntanyes, un mirador a ple sol que ens permet fer una parada abans d'iniciar la pujada. El vent ja és fresquet.

Iniciem la pujada per la Serreta, on trobem un punt geodèsica marca l'alçada d'aquesta petita serra i acabem d'arribar fins el Collet, ja entre herba seca i pedres. Des d'aquí, el paisatge es transforma, les serres suaus que es veuen són pedruscall, sense arbres ni gaire vegetació. La boira va pujant des de la banda del Solsonès, treu el cap, ens veu i marxa. El sol domina ara, els núvols blancs s'estiren, els voltors fan giragonses per sobre els nostres caps i respirem aire i natura. Encetem el camí de pujada final seguint les roderes marcades entre pedres i fem cim! 

El Pedró dels Quatre Batlles ens acull amb les estelades onejant al vent. La més jove de la colla s'hi enfila i la seva figura es retalla en el cel ben blau, talment hauríem conquerit Catalunya. Perquè, de fet, la vista arriba cap enllà, lluny, cap a l'horitzó: els Montsec, el Cadí, les muntanyes d'Andorra, i les muntanyes suaus de la Cerdanya, la Serra del Verd i, per descomptat, el sempre conegut Pedraforca. Les taules d'orientació estan ja ben descolorides, s'hi endevina algun nom, però no en podem reconèixer tota la informació. L'aire és fred i calen paravents. Fotos de rigor i descens per anar a "conquerir" un altre cim, més modest, davant nostre mateix, un cim pelat, referent de tota la vall de La Vansa.

Encarem la pujada a la Tossa Pelada. El vent fa que ens agrupem i no deixem els abrigalls, el rocam es fa més evident, els ànims s'eixamplen amb aquest paisatge desolat, els núvols que juguen al cel, la fresca i la satisfacció d'haver arribat. Però, al cap d'una estona hem de baixar, que es quedarem corglaçats!

Hem d'anar amb compte amb la baixada, que peus i genolls es poden queixar i cal anar seguint les fites blaves i de rocs que es perden de tant en tant entre aquest desert lignit. Aviat, però ens trobem altre cop envoltats d'arbres, en un corriol agradable que va baixant encara que hem d'anar seguint els senyals blaus que de vegades perdem de vista.

Arribem a l'hora de dinar a Prat Llong. Tenim el prat ocupat per un estol de vaques de carn i de llet (potser, segurament, les de Sisquer i les de Cussarell, aquelles que em netejaven el camp de la caseta de Cal Julià a La Vansa; quasi estic segura, que en aquesta època, són elles!). Potser em reconeixen? Perquè n'hi ha alguna que no ens treu la vista de sobre mentre mengem. Tranquil·les, prenent el sol, els vedells mamant, les altres entretenint-se amb nosaltres. Buf!, que ens haurem d'aixecar aviat! A la dreta nostra, el Pedraforca encara treu el cap i el camí que ve de l'Estivella avui està solitari; més enllà un home de pantalons vermells que ens desapareix de cop, fa voleiar un cistell de bolets; endevinem que deu ser buit. El tornem a trobar caminant de pressa cap al refugi del Prat Llong, potser té por que el ramat d'humans l'ocupem?

Salvem el desnivell per darrere el refugi i entrem al bosc per anar davallant fins a trobar el primer tallafoc. Ara sí que la baixada és ràpida. Recta avall, no amb esquís, sinó clavant els pals i intentant no fer gaire força amb els genolls, desgastats ja per l'edat i per tantes baixades fetes en picat! L'herba ens hi ajuda. 

I arribem a l'inici de l'escola d'esquí, avui tancada, sense escolars ni esquiadors de diumenge, amb una tarda magnífica, d'aquelles que et fan sentir enyorança del sol que aviat començarà a anar a posta, d'un dia que s'acaba, de nosaltres que hem de baixar a ciutat després d'haver fet una altra sortida ben plaent de dijous.

I Solsona ens acull amb una cervesa feta en companyia i ens acomiadem fins a reveure'ns una altra setmana!

 

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/tossa-pelada-per-la-serreta-147858708